Viquillibres cawikibooks https://ca.wikibooks.org/wiki/Portada MediaWiki 1.39.0-wmf.26 first-letter Media Especial Discussió Usuari Usuari Discussió Viquillibres Viquillibres Discussió Fitxer Fitxer Discussió MediaWiki MediaWiki Discussió Plantilla Plantilla Discussió Ajuda Ajuda Discussió Categoria Categoria Discussió Portal Portal Discussió Viquiprojecte Viquiprojecte Discussió TimedText TimedText talk Mòdul Mòdul Discussió Gadget Gadget talk Gadget definition Gadget definition talk 0 11155 72978 72974 2022-08-24T16:34:17Z Naioka 7579 wikitext text/x-wiki ==Contingut== <ul> <li>[[El medi natural]] {{100%}}</li> <li>[[De l'Estat regional a la República catalana 1923 - 1931]] {{25%}}</li> <li>[[La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936)]] {{100%}}</li> <li>[[Guerra Civil espanyola (1936-1939)]] {{100%}}</li> <li>[[La postguerra]] {{100%}}</li> <li>[[L'autarquia franquista]] {{100%}}</li> <li>[[El creixement econòmic (1962-1974)]] {{100%}}</li> </ul> [[Categoria:humanitats]] [[categoria:Història]] le5012k0i07is5tden16rpnqszswb24 0 11197 72977 2022-08-24T16:32:55Z Naioka 7579 Es crea la pàgina amb «<center>del llibre [[Els Països Catalans]]</center> == La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya == Alguns estudiosos han considerat la mort de la [[w:ca:Mancomunitat de Catalunya|Mancomunitat de Catalunya]] com una manifestació més de l’anticatalanisme centralista espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ser una conseqüència lògica del cop d’estat del general Primo de Rivera, un home sobretot ultraconservador, a...». wikitext text/x-wiki <center>del llibre [[Els Països Catalans]]</center> == La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya == Alguns estudiosos han considerat la mort de la [[w:ca:Mancomunitat de Catalunya|Mancomunitat de Catalunya]] com una manifestació més de l’anticatalanisme centralista espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ser una conseqüència lògica del cop d’estat del general Primo de Rivera, un home sobretot ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa de ser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La «guerra social» que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general Primo de Rivera era encoratjat perquè «posés ordre» a la situació social (veure [[w:ca:Pistolerisme|Pistolerisme]]). A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el mateix Francesc Cambó n’eren tots sabedors. El cop militar del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins. I en l’entusiasme i els missatges d’adhesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona com Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre o el [[w:ca:Sometent|Sometent]] de Barcelona. El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a ''Diario Gráfico'', del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del ''morboso sentimiento catalán de hostilidad a España''. L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, sobretot del president, [[w:ca:Josep Puig i Cadafalch|Josep Puig i Cadafalch]] (1867 - 1956) —cofundador del partit conservador la Lliga Regionalista—, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors «oficials» de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col·laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el mateix Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: «nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem». Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la ''Unión Monárquica Nacional'', grup monàrquic i anticatalanista dirigit per [[w:ca:Alfons Sala i Argemí|Alfons Sala i Argemí]] (1863-1945). Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes ''contra la seguridad y la unidad de la patria'', cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis —i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi feu Puig i Cadafalch de poc serviren. El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent «addicta». El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots «''éste es mi Mussolini''», visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat —reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la ''Unión Monárquica Nacional'' i la Federació Monàrquica Autonomista—, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’''acabar con el exclusivismo malsano'' de què gaudia el Principat —òbvia al·lusió a la Mancomunitat. Sols la ''Unión Monárquica'' hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren destituïts tots els diputats provincials —alhora membres de l’assemblea mancomunitària— i llurs càrrecs conferits a militants de la ''Unión Monárquica''. A més, el cap màxim de la ''Unión Monárquica'', Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya. La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Feu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caràcter cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa (1886-1970), baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala i Extremo (1895-1963), de ''hispanizar la Mancomunidad''. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, foren depurats els membres de, per exemple, el Consell de Pedagogia de Catalunya o del patronat de la Universitat Industrial. La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: «Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?… ¿Que ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…» Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de Georges Dwelshauvers (1866-1937)— professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat-— i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats. Gent com Pere Coromines i Montanya (1870-1939) Rafael Campalans i Puig (1887-1933), Alexandre Galí i Coll (1886-1969), Carles Pi i Sunyer (1888-1971) i tants d’altres. El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: ''tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes''. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals del 1924, declarava a la revista Blanco y Negro que la Mancomunitat de Catalunya havia estat ''baluarte de política separatista..., verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español''. Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatuts provincials elaborat pel director general de l’Administració, José Calvo Sotelo (1893-1936). El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925. Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per Josep M. Milà i Camps (1886-1955). Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Ègara i Josep M. Milà, comte del Montseny. Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel·leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats. == El poder militar i el directori primoriverista == cclt8v7m7r2gc9ug98v5zzh20rcx5tt 72979 72977 2022-08-24T17:18:20Z Naioka 7579 /* La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya */ wikitext text/x-wiki <center>del llibre [[Els Països Catalans]]</center> {| class="wikitable" style="float: right;width: 33%;text-align: left;" |+ Cronologia bàsica |- | style="width: 35%;" | 1833-1892 | style="width: 65%;" | La Renaixença moviment cultural i literari de recuperació del català que va bastir en la societat civil un fort sentiment catalanista. |- | 1902 | Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat. |- | Abril 1914 | Constitució de la Mancomunitat de Catalunya, que agrupà les quatre diputacions catalanes. |- | Juliol 1914 | Inici Primera Guerra mundial o la Gran Guerra |- | Novembre 1918 | Fi de la Primera Guerra mundial |- | Setembre 1923 | Dictadura del general Miguel Primo de Rivera. |- | Març 1925 | La dictadura dissol la Mancomunitat. |- | Octubre 1929 | Crac de la borsa de Nova York. |- | Gener 1930 | Fi de la Dictadura de Primo de Rivera. |- | Agost 1930 | Pacte de Sant Sebastià: els representants republicans de tot l'estat espanyol pacten la instauració de la República i posar fi a la monarquia borbònica. |- | 12-04-1931 | Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França. |- | 14-04-1931 | Proclamació de República Catalana i de la Segona República espanyola |} == La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya == Alguns estudiosos han considerat la mort de la [[w:ca:Mancomunitat de Catalunya|Mancomunitat de Catalunya]] com una manifestació més de l’anticatalanisme centralista espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ser una conseqüència lògica del cop d’estat del general Primo de Rivera, un home sobretot ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa de ser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La «guerra social» que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general Primo de Rivera era encoratjat perquè «posés ordre» a la situació social (veure [[w:ca:Pistolerisme|Pistolerisme]]). A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el mateix Francesc Cambó n’eren tots sabedors. El cop militar del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins. I en l’entusiasme i els missatges d’adhesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona com Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre o el [[w:ca:Sometent|Sometent]] de Barcelona. El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a ''Diario Gráfico'', del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del ''morboso sentimiento catalán de hostilidad a España''. L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, sobretot del president, [[w:ca:Josep Puig i Cadafalch|Josep Puig i Cadafalch]] (1867 - 1956) —cofundador del partit conservador la Lliga Regionalista—, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors «oficials» de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col·laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el mateix Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: «nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem». Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la ''Unión Monárquica Nacional'', grup monàrquic i anticatalanista dirigit per [[w:ca:Alfons Sala i Argemí|Alfons Sala i Argemí]] (1863-1945). Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes ''contra la seguridad y la unidad de la patria'', cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis —i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi feu Puig i Cadafalch de poc serviren. El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent «addicta». El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots «''éste es mi Mussolini''», visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat —reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la ''Unión Monárquica Nacional'' i la Federació Monàrquica Autonomista—, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’''acabar con el exclusivismo malsano'' de què gaudia el Principat —òbvia al·lusió a la Mancomunitat. Sols la ''Unión Monárquica'' hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren destituïts tots els diputats provincials —alhora membres de l’assemblea mancomunitària— i llurs càrrecs conferits a militants de la ''Unión Monárquica''. A més, el cap màxim de la ''Unión Monárquica'', Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya. La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Feu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caràcter cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa (1886-1970), baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala i Extremo (1895-1963), de ''hispanizar la Mancomunidad''. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, foren depurats els membres de, per exemple, el Consell de Pedagogia de Catalunya o del patronat de la Universitat Industrial. La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: «Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?… ¿Que ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…» Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de Georges Dwelshauvers (1866-1937)— professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat-— i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats. Gent com Pere Coromines i Montanya (1870-1939) Rafael Campalans i Puig (1887-1933), Alexandre Galí i Coll (1886-1969), Carles Pi i Sunyer (1888-1971) i tants d’altres. El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: ''tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes''. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals del 1924, declarava a la revista Blanco y Negro que la Mancomunitat de Catalunya havia estat ''baluarte de política separatista..., verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español''. Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatuts provincials elaborat pel director general de l’Administració, José Calvo Sotelo (1893-1936). El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925. Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per Josep M. Milà i Camps (1886-1955). Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Ègara i Josep M. Milà, comte del Montseny. Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel·leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats. == El poder militar i el directori primoriverista == 3th35zd6udsul8t6pkfzfredz98ltoc 72980 72979 2022-08-24T17:51:45Z Naioka 7579 wikitext text/x-wiki {| class="wikitable" style="float: right;width: 33%;text-align: left;" |+ Cronologia bàsica |- | style="width: 35%;" | 1833-1892 | style="width: 65%;" | La Renaixença moviment cultural i literari del català que va bastir en la societat civil un fort sentiment catalanista i de recuperació del català. |- | 1902 | Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat. |- | Abril 1914 | Constitució de la Mancomunitat de Catalunya, que agrupà les quatre diputacions catalanes, presidida per en Enric Prat de la Riba, del partit conservador Lliga Regionalista. |- | Juliol de 1914 | Inici Primera Guerra mundial o la Gran Guerra |- | Novembre de 1918 | Fi de la Primera Guerra mundial |- | Setembre 1923 | Cop d'estat del general Primo de Rivera. Inici de la Dictadura. |- | 1925 | La dictadura dissol la Mancomunitat. |- | Octubre de 1929 | Crac de la borsa de Nova York. |- | Gener 1930 | Fi de la Dictadura de Primo de Rivera. |- | Agost 1930 | Pacte de Sant Sebastià: els representants republicans de tot l'estat espanyol pacten la instauració de la República i posar fi a la monarquia borbònica. |- | 12-04-1931 | Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França. |} == La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya == Alguns estudiosos han considerat la mort de la [[w:ca:Mancomunitat de Catalunya|Mancomunitat de Catalunya]] com una manifestació més de l’anticatalanisme centralista espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ser una conseqüència lògica del [[w:ca:Cop d'estat de Primo de Rivera|cop d’estat del general Primo de Rivera]], un home sobretot ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa de ser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La «guerra social» que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la [[w:ca:Lliga Regionalista|Lliga Regionalista]] de [[w:ca:Francesc Cambó i Batlle|Francesc Cambó]] (1876-1947). En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general [[w:ca:Miguel Primo de Rivera Orbaneja|Primo de Rivera]] era encoratjat perquè «posés ordre» a la situació social (veure [[w:ca:Pistolerisme|Pistolerisme]]). A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el mateix Francesc Cambó n’eren tots sabedors. El [[w:ca:Cop d'estat de Primo de Rivera|cop militar]] del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins. I en l’entusiasme i els missatges d’adhesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona com Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre o el [[w:ca:Sometent|Sometent]] de Barcelona. El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a ''Diario Gráfico'', del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del ''morboso sentimiento catalán de hostilidad a España''. L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, sobretot del president, [[w:ca:Josep Puig i Cadafalch|Josep Puig i Cadafalch]] (1867 - 1956) —cofundador del partit conservador la Lliga Regionalista—, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors «oficials» de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col·laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el mateix Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: «nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem». Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la ''Unión Monárquica Nacional'', grup monàrquic i anticatalanista dirigit per [[w:ca:Alfons Sala i Argemí|Alfons Sala i Argemí]] (1863-1945). Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes ''contra la seguridad y la unidad de la patria'', cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis —i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi feu Puig i Cadafalch de poc serviren. El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent «addicta». El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots «''éste es mi Mussolini''», visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat —reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la ''Unión Monárquica Nacional'' i la Federació Monàrquica Autonomista—, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’''acabar con el exclusivismo malsano'' de què gaudia el Principat —òbvia al·lusió a la Mancomunitat. Sols la ''Unión Monárquica'' hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren destituïts tots els diputats provincials —alhora membres de l’assemblea mancomunitària— i llurs càrrecs conferits a militants de la ''Unión Monárquica''. A més, el cap màxim de la ''Unión Monárquica'', Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya. La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Feu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caràcter cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa (1886-1970), baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala i Extremo (1895-1963), de ''hispanizar la Mancomunidad''. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, foren depurats els membres de, per exemple, el Consell de Pedagogia de Catalunya o del patronat de la Universitat Industrial. La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: «Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?… ¿Que ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…» Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de [[w:ca:Georges Dwelshauvers|Georges Dwelshauvers]] (1866-1937)— professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat-— i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats. Gent com [[w:ca:Pere Coromines i Montanya|Pere Coromines i Montanya]] (1870-1939) [[w:ca:Rafael Campalans i Puig|Rafael Campalans i Puig]] (1887-1933), [[w:ca:Alexandre Galí i Coll|Alexandre Galí i Coll]] (1886-1969), [[w:ca:Carles Pi i Sunyer|Carles Pi i Sunyer]] (1888-1971) i tants d’altres. El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: ''tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes''. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals del 1924, declarava a la revista Blanco y Negro que la Mancomunitat de Catalunya havia estat ''baluarte de política separatista..., verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español''. Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatuts provincials elaborat pel director general de l’Administració, José Calvo Sotelo (1893-1936). El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925. Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per [[w:ca:Josep Maria Milà i Camps|Josep M. Milà i Camps]] (1886-1955). Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Ègara i Josep M. Milà, comte del Montseny. Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel·leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats. == El poder militar i el directori primoriverista == p3haubmbmprofq02j3dvswubku4w7oe 72981 72980 2022-08-24T17:55:19Z Naioka 7579 wikitext text/x-wiki {| class="wikitable" style="float: right;width: 33%;text-align: left;" |+ Cronologia bàsica |- | style="width: 35%;" | 1833-1892 | style="width: 65%;" | La Renaixença moviment cultural i literari de recuperació del català que va bastir en la societat civil un fort sentiment catalanista. |- | 1902 | Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat. |- | Abril 1914 | Constitució de la Mancomunitat de Catalunya, que agrupà les quatre diputacions catalanes. |- | Juliol de 1914 | Inici Primera Guerra mundial o la Gran Guerra |- | Novembre de 1918 | Fi de la Primera Guerra mundial |- | Setembre 1923 | Cop d'estat del general Primo de Rivera. Inici de la Dictadura. |- | 1925 | La dictadura dissol la Mancomunitat. |- | Octubre de 1929 | Crac de la borsa de Nova York. |- | Gener 1930 | Fi de la Dictadura de Primo de Rivera. |- | Agost 1930 | Pacte de Sant Sebastià: els representants republicans de tot l'estat espanyol pacten la instauració de la República i posar fi a la monarquia borbònica. |- | 12-04-1931 | Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França. |} == La liquidació de la Mancomunitat de Catalunya == Alguns estudiosos han considerat la mort de la [[w:ca:Mancomunitat de Catalunya|Mancomunitat de Catalunya]] com una manifestació més de l’anticatalanisme centralista espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ser una conseqüència lògica del [[w:ca:Cop d'estat de Primo de Rivera|cop d’estat del general Primo de Rivera]], un home sobretot ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa de ser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La «guerra social» que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la [[w:ca:Lliga Regionalista|Lliga Regionalista]] de [[w:ca:Francesc Cambó i Batlle|Francesc Cambó]] (1876-1947). En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general [[w:ca:Miguel Primo de Rivera Orbaneja|Primo de Rivera]] era encoratjat perquè «posés ordre» a la situació social (veure [[w:ca:Pistolerisme|Pistolerisme]]). A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el mateix Francesc Cambó n’eren tots sabedors. El [[w:ca:Cop d'estat de Primo de Rivera|cop militar]] del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins. I en l’entusiasme i els missatges d’adhesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona com Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre o el [[w:ca:Sometent|Sometent]] de Barcelona. El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a ''Diario Gráfico'', del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del ''morboso sentimiento catalán de hostilidad a España''. L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, sobretot del president, [[w:ca:Josep Puig i Cadafalch|Josep Puig i Cadafalch]] (1867 - 1956) —cofundador del partit conservador la Lliga Regionalista—, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors «oficials» de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col·laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el mateix Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: «nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem». Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la ''Unión Monárquica Nacional'', grup monàrquic i anticatalanista dirigit per [[w:ca:Alfons Sala i Argemí|Alfons Sala i Argemí]] (1863-1945). Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes ''contra la seguridad y la unidad de la patria'', cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis —i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi feu Puig i Cadafalch de poc serviren. El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent «addicta». El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots «''éste es mi Mussolini''», visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat —reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la ''Unión Monárquica Nacional'' i la Federació Monàrquica Autonomista—, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’''acabar con el exclusivismo malsano'' de què gaudia el Principat —òbvia al·lusió a la Mancomunitat. Sols la ''Unión Monárquica'' hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren destituïts tots els diputats provincials —alhora membres de l’assemblea mancomunitària— i llurs càrrecs conferits a militants de la ''Unión Monárquica''. A més, el cap màxim de la ''Unión Monárquica'', Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya. La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Feu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caràcter cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa (1886-1970), baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala i Extremo (1895-1963), de ''hispanizar la Mancomunidad''. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, foren depurats els membres de, per exemple, el Consell de Pedagogia de Catalunya o del patronat de la Universitat Industrial. La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: «Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?… ¿Que ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…» Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de [[w:ca:Georges Dwelshauvers|Georges Dwelshauvers]] (1866-1937)— professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat-— i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats. Gent com [[w:ca:Pere Coromines i Montanya|Pere Coromines i Montanya]] (1870-1939) [[w:ca:Rafael Campalans i Puig|Rafael Campalans i Puig]] (1887-1933), [[w:ca:Alexandre Galí i Coll|Alexandre Galí i Coll]] (1886-1969), [[w:ca:Carles Pi i Sunyer|Carles Pi i Sunyer]] (1888-1971) i tants d’altres. El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: ''tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes''. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals del 1924, declarava a la revista Blanco y Negro que la Mancomunitat de Catalunya havia estat ''baluarte de política separatista..., verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español''. Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatuts provincials elaborat pel director general de l’Administració, José Calvo Sotelo (1893-1936). El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925. Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per [[w:ca:Josep Maria Milà i Camps|Josep M. Milà i Camps]] (1886-1955). Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Ègara i Josep M. Milà, comte del Montseny. Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel·leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats. == El poder militar i el directori primoriverista == s5epytavceuzmsorvgjeq2tpwz8io6h 0 11200 72986 2022-08-25T06:12:00Z AmparoFalconer8 7752 Es crea la pàgina amb «A alteração na arcabouço é esperado a fim de tornar-se relatado, começando com o quarto trimestral em janeiro. Adicionar certo angustiado tanque ou camisa de manga comprida por baixo, a fim de chillier dias.<br>Confira O Conteúdo Completo Do Programa<br><br>Bloqueadores de gordura. Bloqueadores de carboidratos. Os aminoácidos são formados por oxigênio, hidrogênio, nitrogênio e carbono. A albumina também auxilia no ganho de massa muscular. Top suplemen...». wikitext text/x-wiki A alteração na arcabouço é esperado a fim de tornar-se relatado, começando com o quarto trimestral em janeiro. Adicionar certo angustiado tanque ou camisa de manga comprida por baixo, a fim de chillier dias.<br>Confira O Conteúdo Completo Do Programa<br><br>Bloqueadores de gordura. Bloqueadores de carboidratos. Os aminoácidos são formados por oxigênio, hidrogênio, nitrogênio e carbono. A albumina também auxilia no ganho de massa muscular. Top suplementos para definir os músculosAminoácidos.<br><br>Que toma, percebe a diferença na disposição e com quebra, benefício a saúde do valor. Além do mais, existem várias versões diferentes de sucos detox, que podem estar adaptadas ao paladar com cada pessoa. Preferencialmente, é certa grito que precisa ser preparada e ingerida na hora, para que os nutrientes (e benefícios) sejam preservados. Para fazer uma faxina no estrutura física, experimente meu novo suco detox.<br>Suco Detox A Melancia Com Aipo Rico em ferro, vitamina C, moeda magnésio, é um coquetel de vitaminas totalmente natural! Também é recomendado que seja encarceramento sem verter e também perfeitamente geladinha, destinado a manter as fibras bem como para que o sabor se torne mais agradável e refrescante.<br><br>Qual O Excelente Suco Detox Para Desentumecer? Não adianta tomar seiva detox se a pessoa continua a ingerir grande quantidade a industrializados e agrotóxicos, a fumar", alerta Thaianna. O que ocorre é que o efeito achar-se-á distinto dependendo do instante do dia. Para acautelar-se a veneno detox e termogênica, bata todos os ingredientes no liquidificador e concluído. "Mas, para que o corpo consiga de fato eliminar toxinas, outras mudanças podem ocorrer. Poucas indivíduos sabem, mas além do emagrecimento, os sucos detox salubre repletos a vitaminas e minerais que ajudam diretamente no ideal funcionamento do organismo. Desta maneira, para fazer essa linda receita, você vai ter necessidade de de 1 maçã inexperto, 2 talos com aipo, metade a certo cano e também ½ de limão. Beber pela manhã, em jejum, por exemplo, auxilia a absorção dos nutrientes e também acelera o metabolismo.<br>Seiva Detox Inexperto, De Abacaxi Ou Com Couve: Quem O Excelente?<br><br>A maior parte dos remédios para emagrecer tem sua armazém controlada, ou melhor, eles só são vendidos com receitas médicas. "Por isso, é importante a avaliação médica antes a usá-los", destaca. Os remédios que auxiliam na perda a peso são grandes aliados para que pessoas deseja chegar na sua melhor forma física, mas para não obter o famoso "resultado gaita" deve-se conhecer o que isto consumindo. O endocrinologista acrescenta que, dentro de raríssimos casos, inclusive convulsões são efeitos colaterais possíveis com acontecer com um ou mais desses medicações. O papel a personagem principal dos remédios frente à opulência também é centro de demanda. Sob sua ocelar, deveríamos invocar não muito para fármacos bem como apostar no programas a alimentação balanceada e atividade física.<br><br>Iniciativa para alimentar-se tudo que gosta, nas quantidades bem como afluxo que quiser e também ainda manter sua boa forma sem labuta. Qualquer o projeto Código Emagrecer de Vez é concentrado estado a passo em vídeo, arquivos FORMATO DE ARQUIVO PADRONIZADO e também gráficos. Achar a sensação a manter-se seus dias nem de modo algum em grau superior se impressionar com a balança (a não ser para convicção determinado número lá que trepar agrada a cada ocasião).<br><br>Conte com esse formulário para te ajudar a pensar CONFORME AS REGRAS o seu progresso de emagrecimento.<br>Emagrecer Pode Ser Um Gosto Aqueles que são saudáveis, mas, que conseguem pilar um tanto no obstáculo do seu emagrecimento. Aqueles que a ciência evidência que promovem mais rapidamente o emagrecimento, durante o tempo que fortalecendo sua resistência e dando mais disposição. Os hábitos mostrados no projeto irão auxiliar a reprogramar seu metabolismo de forma a desobstruir a queimação natural a gordura. O mais adequado método de emaciação é aquele que trepar faz se sentir CLARAMENTE durante o processo.<br><br>Porque o detox ajuda a emagrecer Durante a perda de peso, substancias inflamatórias e hormônios que estavam dentro do tecido gorduroso passam a circular no sangue, dieta cetogenica zero carboidrato ([http:// site sobre este tema 1]) devendo serem eliminadas para reduzir a inflamação no corpo e regular as alterações hormonais que ocorrem durante o emagrecimento.<br><br>No qualquer mistura com frutas, verduras, legumes e raízes, o substância permite a maior ingestão com nutrientes, o que é certa alternativa interessante a fim de os mais resistentes ao consumo desses ingredientes em outras refeições. Mesmo depois de afligir bem, seu suco detox poderá ficar com alguns pedacinhos a casca a pepino e a maçã. O processamento de desintoxicação (ou detoxificação), estimulado pelo uso do suco detox, ocorre justo à diurese, que proporciona determinado melhor funcionamento do aparelho excretor. Ele deve tornar-se concebido na hora da ceia do senhor ou depois antes de dormir, pois suas características atuam durante a patuscada, no momento em que o organismo está em relaxamento.<br>Receitas De Sucos Detox Para Perder Calorias Bem Como Desinchar Se preferir, pode emitir o substância por uma garoa antes de consumir, no entanto aconselho jamais instilar esses pedaços porque eles são proveitosos na percepção. Esse é um suco para ingerir à noite, porém jamais é um substituto de refeição. pbr378q3fnaqrjgj7g0gr3oqvjpbqmh